Conectarse:            
Tu propio blog en 2 minutos en Bublegum   

Dedicado a PERE BESSÓ

PERE BESSÓ: UN POEMA DE "LES ROSES DE LANCELOT"

01:15, 9/10/2007 .. Publicado en POEMAS PROPIOS .. 0 comentarios .. Link

EL PÁJARO DEL VIENTO EN EL ANTEPECHO DE LA VENTANA

  

Mi primera mirada a tu fuente fue cincelada en la brisa
que plegaba la sombra de los pájaros muertos.
Tu cuerpo no tenía escollos, 

sólo inmensidad de tiempo,
perfección de las olas.
Y se acercaba a mi espera por su máscara

y su exilio,
por el flujo que se abandona al reflujo.

Y la olla del río de la aurora se exaltaba debajo de las ramas

del árbol de los mil soles.
Esta mañana que aún habla de las huellas del ocaso

cuando todo se descarna en el tejido de los sueños.

Se trata, pues, de comunicar el alba a la mirada que se cierra,

a fin de que la visión sea más fuerte que lo oscuro que nos astilla,

que la llama que nunca atizarás existe en el corazón mismo del abismo.

Eso es justo lo que toca: coger al vuelo

este momento original,

para ir hacia lo esencial,

hacia sí,

hacia el hombre:

La mañana te confía la leyenda del verbo,

y la noche te hechiza dentro de su antro de cielo.
Citaré, pues, todavía este poema que habla de sí mismo:


                Sobre el árbol,

                la noche se evapora en su enjambre de culebras dulces.

Es tiempo de confiar la palabra,
de dibujar el canto de los pájaros de la isla más umbría,
de escuchar la mirada del niño viejo que prodiga
su esperanza en otros tiempos soñados,
de abordar el río melancólico de verdor que se aleja de los ríos,
de seguir los pasos que no siguen el paso.
de llevar bien lejos de sí cualquier otra incertidumbre.
Es tiempo de elevar el cuerpo hacia la luz,
de abrir las manos a otras mañanas.

La búsqueda para el poeta es el camino de la palabra

en el mercado de los ilusos,

la que permite la fusión de los cuerpos inefables,

la que atraviesa las transparencias.

Por eso el poeta está solo.

Tú, el calco del hombre,

la sinestesia más mezclada,

remedio doliente como tiza en el ala de gaviota,

sentado debajo del árbol de la sombra,

tu palabra asmada en el eco que te reenvía el alba.
La paz es un carrizo a proa del grito que te ilumina:

la sabiduría funde el agua y el fuego,

la cadena.
Tras del viento es el pájaro,
tras del arrendajo es el silencio,

el canto inmóvil del tiempo en la colina, día tras día.

El alba significa que el ser es perfectible,

y puede girar tu mirada arbitraria,

demudar la piel de ceniza del hombre que te asoma,

hacia la transcendencia.

 

  

L’OCELL DEL VENT A L’AMPIT DE LA FINESTRA

 

El meu primer esguard a la teua font fou cisellat en la brisa
que plegava l’ombra dels ocell morts.
El teu cos no tenia esculls,

només immensitat de temps,
perfecció de les ones.
I s’acostava a la meua espera per la seua careta

i el seu exili,
pel flux que s’abandona al reflux.

I el gorg de l’aurora s’exaltava davall de les branques

de l’arbre dels mil sols.
Aquest matí que parla encara de les empremtes del capvespre

quan tot es descarna al teixit dels somnis.

Llavors, comunica l’alba a l’esguard que es tanca,

perquè la visió siga més forta que l’obscur que ens esberla,

car la flama que mai no atiaràs existeix al cor mateix de l’abisme.

Agafa el vol

d’aquest moment original,

per anar cap a allò essencial,

cap a sí,

cap a l’home:

El matí et confia la llegenda del verb

i la nit t’encisa dins del seu antre de cel.

                           Al damunt de l’arbre,

                           la nit s’evapora al seu eixam de colobres dolces.

És temps de confiar la paraula,
de dibuixar el cant dels ocells de l’illa més fosca,
d’escoltar l’esguard de l’infant vell que prodiga la seua esperança

en altres temps somiats,
d'abordar el riu melangiós de verdura que s’allunya dels rius,
de seguir els passos que no segueixen el pas.
de portar ben lluny de si tota altra incertesa.
És temps de llevar el cos cap a la llum,
d’obrir les mans devers altres sandemans.
La cerca per al poeta és el camí de la paraula

al mercat dels il·lusos,

aquella que permet la fusió dels cossos inefables,

aquella que travessa les transparències.

És per això que el poeta està sol.

Tu, el calc de l’home,

la sinestèsia més barallada,

remei dolent com clarió a l’ala de gavina,

assegut davall de l’arbre de l’ombra,
la teua paraula esmada a l’eco que et reenvia l’alba.
La pau és un senill a proa del crit que t’il·lumina:

la saviesa fon l’aigua i el foc,

la cadena.
Darrere del vent és l’ocell,
darrere del gaig blau és el silenci,

el cant immòbil del temps al turó, dia rere dia.

L’alba significa que l’ésser és perfectible,

i pot voltar el teu esguard arbitrari,

demudar la pell de cendra de l’home que t’albira,

cap a la transcendència.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Deja un comentario

{ Pagina anterior } { Pagina 31 de 92 } { Pagina siguiente }

Sobre mi

Principal
Mi perfil
Archivos
Amigos
Album de fotos

Links

Youssef Rzouga
Lina Caffarello
Revista Ala de Cuervo
Norberto Pannone
Poetas al Volante
Artesanias Literarias
Mis poetas contemporáneros
Blog de Gustavo Tisocco
Web de M. del Carmen Colombo
Blog de M. del Carmen Colombo
Web de Marta Zabaleta

Categorias

Bibliografía
Biografía
POEMAS PROPIOS
TRADUCCIONES A OTROS POETAS

Entradas recientes

LINA TIBI TIBI LINA
UN POEMA DE PERE BESSÓ A LA VEZ HOMENAJE Y TRANSGRESIÓN DE QUIEN SE RECONOCERÁ
PERE BESSÓ SE ADENTRA EN LA ARBOLEDA DE HUGO DIZ
A LOS SESENTA Y CUATRO YA NO HABRÁ CAMPOS DE FRESAS PARA TI
CLAUDIO LOMENZO COMO UN RELÁMPAGO FILOSO CONTRA LA NADA
TRAGOS, CLAVOS Y CORCHOS EN LA SELVA DE LA ESCRITURA
LA POESÍA EN PAÑO DE VELLUDO DE SUSANA SZWARC
BERTHA CAROU Y LAS VENCIJAS DEL TIEMPO
SUSANA CAOBA ENTRE EL CLAVEL Y LA CELLA
EL SAXO AZUL DE EDNA POZZI

Amigos

empar
AMPARO
Mir
garcilasoes