Dedicado a PERE BESSÓ | |
PERE BESSÓ: UN POEMA DE "LES ROSES DE LANCELOT"EL PÁJARO DEL VIENTO EN EL ANTEPECHO DE
Mi primera mirada a tu fuente fue cincelada en la brisa sólo inmensidad de tiempo, y su exilio, Y la olla del río de la aurora se exaltaba debajo de las ramas del árbol de los mil soles. cuando todo se descarna en el tejido de los sueños. Se trata, pues, de comunicar el alba a la mirada que se cierra, a fin de que la visión sea más fuerte que lo oscuro que nos astilla, que la llama que nunca atizarás existe en el corazón mismo del abismo. Eso es justo lo que toca: coger al vuelo este momento original, para ir hacia lo esencial, hacia sí, hacia el hombre: La mañana te confía la leyenda del verbo, y la noche te hechiza dentro de su antro de cielo.
la noche se evapora en su enjambre de culebras dulces. en el mercado de los ilusos, la que permite la fusión de los cuerpos inefables, la que atraviesa las transparencias. Por eso el poeta está solo. Tú, el calco del hombre, la sinestesia más mezclada, remedio doliente como tiza en el ala de gaviota, sentado debajo del árbol de la sombra, tu palabra asmada en el eco que te reenvía el alba. la sabiduría funde el agua y el fuego, la cadena. el canto inmóvil del tiempo en la colina, día tras día. El alba significa que el ser es perfectible, y puede girar tu mirada arbitraria, demudar la piel de ceniza del hombre que te asoma, hacia la transcendencia. L’OCELL DEL VENT A L’AMPIT DE
només immensitat de temps, i el seu exili, I el gorg de l’aurora s’exaltava davall de les branques de l’arbre dels mil sols. quan tot es descarna al teixit dels somnis. Llavors, comunica l’alba a l’esguard que es tanca, perquè la visió siga més forta que l’obscur que ens esberla, car la flama que mai no atiaràs existeix al cor mateix de l’abisme. Agafa el vol d’aquest moment original, per anar cap a allò essencial, cap a sí, cap a l’home: El matí et confia la llegenda del verb i la nit t’encisa dins del seu antre de cel. la nit s’evapora al seu eixam de colobres dolces. És temps de confiar la paraula, en altres temps somiats, al mercat dels il·lusos, aquella que permet la fusió dels cossos inefables, aquella que travessa les transparències. És per això que el poeta està sol. Tu, el calc de l’home, la sinestèsia més barallada, remei dolent com clarió a l’ala de gavina, assegut davall de l’arbre de l’ombra, la saviesa fon l’aigua i el foc, la cadena. el cant immòbil del temps al turó, dia rere dia. L’alba significa que l’ésser és perfectible, i pot voltar el teu esguard arbitrari, demudar la pell de cendra de l’home que t’albira, cap a la transcendència.
Deja un comentario { Pagina anterior } { Pagina 31 de 92 } { Pagina siguiente } |
Sobre miMi perfil Archivos Amigos Album de fotos LinksYoussef RzougaLina Caffarello Revista Ala de Cuervo Norberto Pannone Poetas al Volante Artesanias Literarias Mis poetas contemporáneros Blog de Gustavo Tisocco Web de M. del Carmen Colombo Blog de M. del Carmen Colombo Web de Marta Zabaleta CategoriasBibliografíaBiografía POEMAS PROPIOS TRADUCCIONES A OTROS POETAS Entradas recientesLINA TIBI TIBI LINAUN POEMA DE PERE BESSÓ A LA VEZ HOMENAJE Y TRANSGRESIÓN DE QUIEN SE RECONOCERÁ PERE BESSÓ SE ADENTRA EN LA ARBOLEDA DE HUGO DIZ A LOS SESENTA Y CUATRO YA NO HABRÁ CAMPOS DE FRESAS PARA TI CLAUDIO LOMENZO COMO UN RELÁMPAGO FILOSO CONTRA LA NADA TRAGOS, CLAVOS Y CORCHOS EN LA SELVA DE LA ESCRITURA LA POESÍA EN PAÑO DE VELLUDO DE SUSANA SZWARC BERTHA CAROU Y LAS VENCIJAS DEL TIEMPO SUSANA CAOBA ENTRE EL CLAVEL Y LA CELLA EL SAXO AZUL DE EDNA POZZI AmigosemparAMPARO Mir garcilasoes |